Un any després de l’apagada del 28 d’abril de 2025, l’anàlisi europea apunta a una combinació de factors tècnics vinculats al control de tensió, la potència reactiva i les desconnexions en cascada
El primer aniversari de l’apagada elèctrica a la península Ibèrica arriba amb una conclusió tècnica clara: l’incident del 28 d’abril de 2025 no es pot atribuir a les energies renovables com a causa única ni principal. L’informe ENTSO-E descriu un episodi excepcional, el més greu al sistema elèctric europeu en més de dues dècades, resultat de causes múltiples i interconnectades.
Una pujada de tensió que el sistema no va poder contenir
Segons l’informe final del grup d’experts europeus, el col·lapse es va desencadenar després d’una pujada ràpida i descontrolada de la tensió al sistema ibèric. El fenomen es va combinar amb una pèrdua de control de tensió, una capacitat insuficient d’absorbir potència reactiva i una successió de desconnexions de generació.
Abans del col·lapse, el sistema havia registrat dues oscil·lacions rellevants: una de caràcter local, associada a equips convertidors, i una altra d’àmbit interàrea dins del sistema europeu continental. Les mesures operatives aplicades per esmorteir aquestes oscil·lacions van ser efectives per reduir-les, però també van contribuir a elevar la tensió al sistema ibèric.
Per què no és correcte culpar les renovables
L’informe no responsabilitza les energies renovables de l’apagada. Sí que assenyala, però, que moltes plantes renovables operaven amb factor de potència fix, fet que limitava la seva capacitat de respondre dinàmicament als canvis de tensió. També identifica altres elements: reactors de compensació operats manualment, marges reduïts entre els límits de tensió i els llindars de desconnexió, ajustos de protecció no sempre alineats amb les necessitats del sistema i limitacions en el control de tensió de generadors convencionals.
Quan diverses unitats de generació es van desconnectar, el sistema va perdre capacitat d’absorció de potència reactiva. Això va accentuar encara més la sobretensió i va accelerar una cadena de desconnexions que, en qüestió de segons, va portar a la pèrdua de sincronisme de la xarxa elèctrica ibèrica amb la resta d’Europa.
Per tant, la pregunta clau no és si hi havia massa renovables, sinó si el sistema estava prou preparat per integrar-les amb les eines de control, regulació i coordinació necessàries.
Més enginyeria per a una transició energètica més resilient
Per al sector, l’aprenentatge és profund. La transició energètica exigeix una xarxa elèctrica més flexible, observable i digitalitzada; més coordinació entre operadors, distribuïdores, generadors i agents del sistema; i una millor integració del control dinàmic de tensió.
També reforça la necessitat d’incorporar solucions com l’emmagatzematge energètic, nous sistemes de compensació, inversors més avançats i procediments operatius adaptats a una generació cada vegada més distribuïda i renovable.
Des de la perspectiva de Wattega, el debat no hauria de centrar-se a frenar les renovables, sinó a accelerar la modernització tècnica del sistema. La sostenibilitat necessita infraestructura, planificació i enginyeria energètica rigorosa. Només així la integració de renovables podrà avançar amb més seguretat, més estabilitat i més resiliència del sistema elèctric.
